Pau Riba Cau de Fans

PUGEU A LA BARCA QUE NAUFRAGAREM...

ENRIC CASASSES TORNA A PARLAR DE PAU RIBA. Article complert

pauribacaudfans | 24 Novembre, 2006 14:02

Per a tots i totes aquells i aquelles que no heu comprat al quiosc (o mangat) aquest exemplar del Pais (dijous 23 de novembre, al Quadern), heus aquí les magnífiques i ben trobades reflexions de l'Enric, del bon moment que en Pau Riba ens està fent passar a tots. Aquí teniu una primera entrega sense el consentiment del diari, tot sigui que es presentin a casa els gossos d'Atura per a menllavar propietats intelectuals...porteu-me Ducados a la garjola.
 
 
Afluència de Pau Riba
Del Roc romàntic a l'electrònica post-actual 
 
 
 ENRIC CASASSES
El dimoni de Pau Riba canta bé i no desentona, té una veu a voltes un punt esquerdada i un punt, quan vol, de regadora, però entona bé i li posa molta intenció, la veu té personalitat i ell dona molt de caràcter al que diu, ho diu bé, sap modu-lar els matisos o matisar les modulacions... i els aguts els clava, a vegades molt tensos o intensos, i quan els crida, quan els hi fot volum té molta potencia, com quan fa rebotar l'última a d'assassinat en la cançó He assassinat el meu amor, que es pot sentir al Disc dur (1993). L'anunci del seu primer disc, Taxista, deia: "Té veu de regadora però una regadora fa florir tot un jardí" (1967). I sap ser dolc i fràgil, si convé, com a l'última cançó de Licors (1977), Orenella i gla-diol. I té aquella marca de l'artista que fins i tot una can?ó violenta i escruixidora com Assassinat, que hem sentint fa poc en directe, sigui un plaer escoltar-la. El cantant Pau Riba escriu, per exemple, una cançó parlant de l'univers, sobre el conegut tema del sorgit del no res, que té molt poc a veure amb la Bíblia de Jahvé o amb el Déu de Sant Tomás i mes aviat tira cap a la guerra de les galàxies, que en el cas de Riba no és una bronquina entre bandetes d'humans perduts per la natura (estel-lar), sinó una epopeia en la qual els personat-ges son les estrelles, els sois, els planetes, les partícules elementáis i els forats ne-gres, com en el disc Cosmosoma (1997), de cançons de Pau Riba i arranjaments de Pastora. Els humanets no en som protagonistes però hi fem tanmateix un paper, en aquesta historia: "Nostre destí fou programat | a dins l'obscur codi genètic | d'aquesta raca de titans | que viu en dansa amb les estrelles" (en el context s'entén que els tais titans son els planetes), i vam ser creats per cobrir "la gran necessitat | que té la Terra de conèixer, ¡ sense nosaltres no existeix | o no sap res de l'existència, | a través nostre desco-breix | de qué depèn la independència". La terra és el gran tema, i nosaltres "som els seus ulls i el seu mirall, | li som el grill de la consciència". Per mi, aquesta visió o idea és central, i no sols en l'obra de Pau Riba: ho és en el món d'avui en la nostra situació moral i còsmica de vida o mort. El Cosmosoma, que no és de ciència-ficció, sinó de mitologia ficció (o no tan ficció) galàctica, comença amb una cita de la Balada del sabater d'Ordis, del gran poeta empordanès Fages de Climent (1902-1968). El fabricant de cançons Pau Riba té una manera trovadoresca i molt seva de tocar la pera a les paraules, d'inventar senyals (noms nous per anomenar les enamorades), de trobar entremesclaments dements de mots,próxims o remots. En moltes de les seves cançons,i dels seus poemes, hi ha veritables descobriments dels jocs que els mots mateixos es juguen entre ells.Un sol exemple: el llibre que recull les lletres de cançons que tenia escrites fins al moment, el 1997, es diu Lletrarada. Aquesta passió per la fonética i per la morfología, sempre perseguint i trobant el sentit (perqué el que escriu,fins si en algún cas frega l'absurd, sempre té sentit), la follia pel llenguatge, per veure si el llenguatge ens pot explicar o aclarir alguna cosa, l'ha portat a publicar interessantíssims treballs de timologia, part dels quals es troba reunida al volum Allolália, publicat per Proa el 1999, on descobreix noves mane-res de descobrir l'origen de molts mots i expressions. Si Pau Riba ha saquejat i sacsejat la fonètica del rock, la del folk, la de la cançó (tradicional i no), la de la poesia pura i la de la prosa (des de la novel-la fins a l'assaig polític), és perquè li interessa la fonètica de l'amor, i per això el preocupa la fonètica del nostre destí, del viure i del morir, del néixer i del créixer i del tenir fills. I fonètica ho dic en sentit ampli, des del més simple ah! fins als trencacolls mes emocionants del significar.
Pau Riba, fotografiat ahir a Montcada/Consuelo Bautista.
 
A la Sala Apolo vem veure com els cabells d'en Pau tornaven a brotar de la seva testa, després de la pelada a l'Auditori, però sembla que s'ha tornat a rapar la closca.
 
Pol Riveil 

L'escriptor Pau Riba no es passa el dia assegut a la taula d'escriu-re: és home en certa mesura i a la seva manera d'acció, i la seva acció es nota. Pau Riba no és provocador peí sol gust de provocar, que també, sino sobretot perqué diu i fa el que li sembla que ha de fer i, inevitablement, sovint, trenca les previsions deis organitzadors, rebenta la bombolla del públic i desperta amb calfreds el sopor dels mons polític-o-culturals, que malgrat tot no tenen cura i de seguida tornen a fer pell morta, perqué els interessa mes la insensibilitat. Pau Riba, provocador infiltrat al món de l'espectacle, munta números que produeixen estranyes urticáries i canta canyes que irriten els uns i escandalitzen els altres.

Pau Riba és un músic
i un conjuminador
d'experiments musicals
molt variats i diversos
 
Una de les mes sonades va ser al Canet del 77: amb un sol tema de mes de mitja hora, el poema gairebé épic Astarot Universdherba, tres músics i un narrador (els Perucho's i Pau Riba vestit de gala amb una capa d'ales de gallina) van organitzar un cacau descomunal de crits i de soroll que fregava el llindar psico i áudio del que és suportable, si hem de fer cas dels comentaris de l'época.
Però si ho escoltem avui, en l'edició espléndida que se n'ha fet al cap de vint anys, el 1998, a la discográfica G3G (que funciona amb distribució avantguardista i ja té un catáleg molt considerable), resulta que no és mes (ni menys!) que una obra d'art: un poema grandiós dit o vomitat per Pau Riba amb l'ajut deis Perucho's (Oriol Ponsde-vall alies Gínger al saxo, Jordi Graells a la guitarra eléctrica i Oriol Perucho batería, i hi faltava l'altre saxofonista, el pintor-poeta-músic Albert Subirats, que aquell 30 de juliol de 1977 estava, contra la seva voluntat, fent el servei militar).
Astarot Universdherba és el personatge central d'un poema d'invenció mitológica, no una relectura de la mitologia antiga a la manera d'altres Fedres i Antígones que es fan, no: he dit invenció mitológica, sobre l'amor i la mort i la maledicció de déu. Dintre la llauna (que s'ha d'obrir amb obrellaunes) de l'edició G3G, a més, hi ha un dels escrits mes punyents que s'han dedicat a Pau Riba: L'ham a la dicció de Déu, de Víctor Nubla, que acaba dient que "si ara ningú fa Astarots Universdherba, no és perqué siguí quelcom d'obsolet, sino perqué la nostra societat potser no ha arribat finalment a relacionar-se prou sincerament amb la seva cultura".
Aquest escrit, a més, dona algunes pistes de les raons d'una veritat que diu Sisa al número 25 de la revista de biografíes il-lustrades Rockcol·lecció, dedicat a Riba, quan, parlant de la força que tenia la música moderna catalana, diu que "hauria d'haver estat la bomba, l'hóstia, una gran traca, i ha estat un petardet".
El provocador Pau Riba és un músic i un conjuminador d'experiments musicals molt variats i diversos,malgrat que el seu estil personal sigui sempre el seu i no es confongui amb ningú. La música moderna catalana, com diu Sisa, era l'hóstia amb bicicleta. Només cal escoltar Dioptría de Pau Riba (amb Om i amb sense Om, un grupàs amb músics com Toti Soler o Romà Escales), o el disc Om del grup del mateix nom, i el grupoide anomenat Música Dispersa, i la Secta Sónica, els Blay Trítono, el disc de La rondalla de la costa, Pep Laguarda (amb un únic disc), la galeta galáctica de Sisa amb la bella i original orquestra que l'acompanya, i en una altra onda els Perucho's i La propiedad es un robo, els frees mes radicáis del món fent música a la ratlla del límit de totes les arts i no-arts.
Aquesta onda era internacional. No venia de fora: era de tots. La guitarra eléctrica té tanta tradició aquí com allá: zero. És nova. No hi ha submissió a l'imperialisme ianqui, hi ha una creació paral-lela, simultánia, tots descobrint nous territoris. D'artista del blues n'hi havia un: Pi de la Serra, que fa magnífics blusos d'aquí, entre altres coses. Pau Riba és més de l'aire popular. Dioptría 1 (1969) no és un disc de ritme-en-blues, és un disc de cancons, amb uns arranjaments que qualsevol grup de rock americá ja els hauria volgut, pero no els han ni somiat. El 1975 el so de rock eléctric, contundent, amb músics inspirats, dona l'Electróccid áccid alquimístic xoc (rock valencia!), que sempre m'ha entusiasmat, pero les melodies no son "algo sajonas", son Pau Riba.
I en aquest, el mes roquer dels seus discs, s'hi troben algunes de les seves cancons catalanes més arrelades. N'hi ha dues, Lluna estimada i Lluna robada, que quan van sortir em van fer molt d'efecte, era quan jo estava a punt de comencar a posar-me a escriure en vers, cosa que vaig fer al cap d'un any o dos. L'última empenta me la va dar el Joanet Podrit (Sex Pistols) els mateixos dies que jo llegia el trobador Peire Vidal. Aleshores em vaig creure que era, jo, un trobador del segle XII (cosa que em va durar uns dos anys) i entremig, durant una temporadeta (un parell o tres de setmanes), em va pujar al cap la mania de fer-me fer cavaller, i un dia que hi havia en Pau se'm va escapar de preguntar si coneixien algú que em pogués declarar cavaller i en Pau va dir "quan vulguis", oferint-s'hi. Pero en fi, no se'n va parlar mes ni hi vam pensar mes... De bon principi, paraules i visions d'en Pau s'han anat infil-trant ara d'una manera, ara d'una altra en els meus versos i visions.0
Pero entremig d'aquestes dues grans jugades (Dioptría i Electróccid) eléctriques i electritzants, hi ha dos discos acústics, de base de simple guitarra i ben diferents, empero, l'un de l'altre, el Dioptría 2, que és el mes psicodélic (de tots), i Jo, la donya i el gripau, que sembla enregistrat en directe sota la figuera de la Mola amb un cordill i una espardenya i que tes-tes molt assenyades consideren el millor d'en Pau i entre els millors de l'época.
 
No és provocador pel
sol gust de provocar,
que també, sinó perqué
diu i fa el que li sembla
 
Cal dir que els guitarres són els germans Toti i Martí Soler. L'ús, molt mesurat, d'un instrument áfrica aquí i d'un violoncel allá, acoloreix subtilment aquestes extraordináries cançons, com el bongo de Mama nen (gran lletra i ritme, ja l'haurien volguda Lennon i l'altre, una cançó així) o la guimbarda en el poema hermétic trismegístic Ora Catalina, de música aturada i extática davant de la imminéncia del part.
L'obra poética i cançonística de Pau Riba es podría titular les dones i els filis. O, dit d'una altra manera, d'una banda hi ha la dona i de l'altra la necessitat de veure qué farem, més endavant: la gran incógnita del final d'una civilització, la gran responsabilitat (oh!) del comencar una altra era.
No sabem on és ni per on s'hi va, pero des del primer dia sabem que no és cap aquí, sino cap allá, més cap allá de Capellades, enllá del Mas Pallars (sobirá), on no arriba la política tal com s'entén avui i ni menys la publicitat. Pau Riba fa una passada bona de baie-ta per esbandir les mentides predo-minants del segle XXI al llibre Nosaltres els terroristes, publicat enguany per Matriu/matrás (també en distribució creativa), fet de 33 breus parágrafs i un poema final de tres estrofes de tres versos, engirgolant una idea semblant a la de Chomsky pero amb un estil més directe, més atrevit i, malgrat l'amargor del tema tractat, més divertit que el lingüista de Massachusetts. Per mi, és del més penetrant i convincent i assenyat que he sentit, com a reflexió social.
El primer disc petit de Pau Riba, del 1967, s'acompanyava amb una prosa que explica com va començar a fer cançons i acaba amb una llista de coses que li han fet aprendre'n, la qual culmina en els dos únics noms propis que hi ha en tot el text: "Moltes cançons de Bob Dylan i molts llibres de William Saroyan", que quan ho vaig llegir, als meus 16 anys, em va sorprendre i em va fer molta il·lusió que hi surtís.
L'armeni california William Saroyan (1908-1981) és autor de La comedia humana, novel·la, i també de teatre i de contes, i les coses que té bones són de les millors i més bondadoses de tot América: la bondat és un poder de la imaginació (cosa oposada i incompatible amb la imaginació del poder, per cert), i com més inventiva i desbordant si-gui aquesta, millor. Pels anys 60, Saroyan va teñir bastant de renom i no entenc que no s'hagi tornat a posar de moda. Deu ser perqué la bondat auténtica está mes mal vis-ta fins que la maldat. Ni que siguis nat ais EE UU.
A temporades potser ha tret menys coses a la llum, pero Pau Riba no para. Ara mateix té diversos i diferents llibres en marxa, com un d'história de la música, té repertori en directe funcionant amb cinc formacions diferents (Ribaibal, Muu, Mortimers, la Banda de Lladres, i els Mil Simones), i está mirant d'enregistrar coses noves plenes de la urgencia d'avui. Si el 1993 en el disc De Riba a Riba cantava poemes de Clementina Ar-deriu i versos de Caries Riba, darrerament ha posat música amb rap a una prosa de Francesc Pujols. Aquests dies presenta, entreteixit de nadadales transdicionals, l'episodi 006 del Jisás, una relectura del mite de Jesús, ara sí, en ciéncia-ficció i sátira social, que aquest any deu ser bastant apocalíptic perqué es titula Lo pet del tro per tot.
El real i sentit homenatge a Dioptría i de passada a l'época de pre-dioptria i també a Jo, la donya i el gripau, i a Licors, i a L'Electróccid, i així successivament, l'ha rebut Pau Riba i tota l'afció aquest estiu a les festes de Gracia, i en alguna altra ocasió, al veure
que músics mes joves, part de Don Simón i Telefunken i de Mil pese-tas fusionáis en els Mil Simones, l'acompanyen amb arranjaments nous d'alló mes inventáis i en perfecta i intel·ligent sintonía amb l'esperit i el sentit de l'ánima juganera i desperta de l'obra de Pau Riba i de Pau Riba. Entre aquests i tots els altres grups esmentats, Pau Riba avui viu envoltat d'una explosió de creativitat musical i interpretativa que fa que els seus concerts siguin cada vegada nous i sempre ben partits. Aquests remolins d'energia no li impedeixen de fer ell les seves coses, a casa seva, sol o amb Memi March, ánima de Matriu/matrás, ni de tenir col·laboracions concretes amb altres, ni d'anar preparant no sé ben bé qué pero que donará fruits i ens sorprendrá, amb sonoritats postactuals i lletres que parlen i diuen del que importa. He sentit una mala copia d'un enregistrament (anys 70?) d'un petit i fascinador cicle de quatre cançons, La llei polar trinitaria i cíclica de la natura, que és una joia i dóna una altra faceta important per entendre el Pau Riba d'aquella primera época que va del Taxista als Licors. S'hauria de descobrir qui en té la cinta bona o el master per poder-ho publicar. Hi ha flauta de bec i violí i m'ha semblat que s'hi reconeix una formació que l'havia acompanyat en directe un temps, en una línia potser cosina germana de la Incredible String Band pero peculiar, i de les més genuïnament pau-ribesques. I les cancons són molt boniques. Sovint Pau Riba escriu cancons que formen cicles temátics (un podría ser Jo, la donya i el gripau) o narratius (com el Transnarcís o el Cosmosoma). O cancons que són elles soles tota una obra gairebé extensa, (com Licors o el poema Astarot Universdherba). I també té cançons-cançons, siguin líriques, siguin de sirventés, com per exemple entre les primeres Llágrimes i petons o Crida'm a través de la nit o Vaig ser indigne del teu somniLa flor del taronger), i entre les segones, les de penetració mes social o ética, Els morts de l'any quaranta, Vosté (tu, tu ma-teixa), Quins ous...I cada any, per Nadal, presenta el seu programa de nadales.
 
FI. 

Senglar Roc 2005. Lleida. Foto gentilesa de Marramua

Comentaris

entincun

Re: ENRIC CASASSES TORNA A PARLAR DE PAU RIBA. Article complert

entincun | 03/12/2006, 00:32

me'n vaig a jeure al jardinàs dels Tracis en espera del bon tall.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb