Pau Riba Cau de Fans

PUGEU A LA BARCA QUE NAUFRAGAREM...

MORIR DE DIA

pauribacaudfans | 21 Desembre, 2010 18:23

 

 MORIR DE DIA camina de la Transició als nostres dies a través d’allò que podria ser una de les seves cares ocultes: l’entrada de l’heroïna a la ciutat de Barcelona.

Pau Malvido, Mercè Pastor, Pepe Sales i Juanjo Voltas són personatges que van decidir viure al límit. Tots ells van morir, però expliquen la seva història amb veu pròpia a través d’un material d’arxiu de gran riquesa: diaris íntims, fotografies, filmacions en súper-8, gravacions del col.lectiu videogràfic video9, filmacions íntimes, cartes… Un material que reflecteix la intensitat amb la qual van viure aquells temps.

Mitjançant aquests personatges es va dibuixant allò que vindria a ser el pas des d’una il.lusió a un cert desconcert i fins i tot desencantament. Encara que letal per a ells, fou la reivindicació d’una altra forma de viure, instal.lada en una manera d’entendre la llibertat personal i que acabaria deixant la petjada d’una vida escollida.

Com a eco de la seva relació amb la droga i el món que els va tocar (o van decidir) viure, altres personatges que van ser a prop d’ells i els van sobreviure (Joan Senent-Josa, Luis Fellini, Canti Casanovas, Pau Riba, Joan Carles Usó, Lulu Martorell…) posen veu a la petjada que van deixar escrita els personatges morts. A partir d’aquí parlen de la seva experiència, invocant records compartits, des d’un present que els permet recol.locar allò viscut, donant-li un sentit nou i confrontant-ho amb el moment actual.

Tots aquests personatges que ja no hi són es van plantejar canviar el món o, com a mínim, la seva forma de caminar-hi, vorejant-ne els límits. Amb l’heroïna com a element vertebrador es va traçant una línia social i històrica que va des dels primers temps després de la mort de Franco fins al 1992.

Ens han explicat sovint els desastres de la guerra i les desgràcies de la dictadura, però no ens han dit que la Transició va tenir també les seves esquerdes. MORIR DE DIA és una forma d’aproximar-s’hi. El solc de l’heroïna ens permet, per la porta del darrere, construir aquesta història, traient a la llum el fet que, en definitiva, el nostre present està fet també d’allò que van viure, fins i tot de forma oculta, aquells que ens van precedir en el temps.

MORIR DE DIA havia d’haver estat la següent pel.lícula de Joaquín Jordá. La que ell volia fer partia d’un deute sentit cap a tots aquells que, havent compartit un temps d’intensitat, es van quedar pel camí. Els qui dirigeixen avui MORIR DE DIA pertanyen a una generació que no va viure aquells temps, que quan pensa en la Transició veu imatges de colors vius, amb els seus propis pares pels carrers amb banderes cridant “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Reprendre el projecte de Jordá, fer-lo nostre, representa exercir una llibertat d’elecció sovint oblidada: la de decidir a qui volem donar veu perquè la història ens sigui explicada. Escoltar, escollir a qui s’escolta, és una manera de comprometre’s amb allò que ens envolta. I en aquest compromís, donar veu a aquells que no la van tenir, que la van perdre o que la van veure emmudida és assumir el lloc des del qual volem mirar el propi passat per intentar entendre una mica millor el present. Els directors, Laia Manresa i Sergi Dies, que van ser col.laboradors habituals de Jordá, construeixen la pel.lícula des d’un lloc heredat i compartit, aquella esquena de la realitat, des de la qual la seva mirada (la d’en Joaquín i la d’ells) representa el món en forma de cinema.

http://morirdedia.wordpress.com/about/arta Andreu

ESPEREM QUE MOLT AVIAT ARRIBI A LES SALES....O JA ESTAT ESTRENADA I JO NO M'HE ENTERAT?

Pol Riveil

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb